Proves PAU

Sèrie 3

Exercici 1:

1.1 El fora de camp és tot allò que no veiem en l'enquadrement però que d'alguna manera o altra forma part de l'escena, ja sigui  perquè la forma de l'enquadrement ens ho suggereixi o perquè ens ho imaginem.

1.2 El pla seqüència és una gravació que es realitza en un sol pla, sense recórrer a l'edició o muntatge. Respecte necessàriament l'espai i el temps, ja que no està fragmentat.

1.3 L'el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat temporal per permetre avançar l'història en funció de les necessitats del guió.

Exercici 2:
OPCIÓ A

2.1 Es tracta d'una imatge panoràmica del port de Barcelona, presa desde l'interior marí de la costa , amb un camí de boies que mostren la profunditat i que arriben a la línia horitzontal delimitada per la costa que, al mateix temps, genera la panoràmica.
En aquesta fotografia abunden les textures amb perfils i ombres, i combinacion de blanc i negre que ofereixen tot al protagonisme de l'imatge a l'skyline de la ciutat.

2.2 La fotografia sembla no haver rebut cap manipulació digital i la manca de llum natural nega la possibilitat d'una il·luminació artificial. Podria deduïr-se que l'objectiu de la càmera amb què s'ha captat l'imatge compta amb una lent angular.

OPCIÓ B

Blancaneu

 

Títol:  Blancanieves                                                                 

Director:  Pablo Berger
Guió: Pablo Berger
Fotografia: Kiko de la Rica (B&N)
Música: Alonso de Villalonga 
País: Espanya
Any: 2012 
Durada: 104 min.






Análisi narratiu

Una versió a "la espanyola" del conte popular dels germans Grimm, folklorica, en blanc i negre i muda, és el que dóna contingut a aquesta pel·lícula.
Carmen una nena innocent a qui la seva família intenta protegir de les desgràcies que la petita viu, acaba demostrant la seva valentia quan, a causa d'una amnèsia s'enfronta a al l'ofici que duu escrit a la sang, ja que com el seu pare, es torera; i descobreix tots els records que l'amnèsia va borrar.

Encare que la pel·lícula sigui muda, el caràcter dels personatges es eflecteix perfectament en cadascún dels seus actes, ja que l'abundància de símbols avancen el que passarà i ajuden a fer-se una idea dels personatges de la història i l'acció en general.

La pel·lícula comença amb tres tragèdies: la mort de la mare, la paràlisi del pare i el seu casament amb la malvada madrastra. La nena, Carmen, viu agena a la situacio dle seu pare, fins que la seva àvia mor i s'ha de mudar al cortijo on la madrastra, Encarna té el control.
La pel·lícual dóna un gir argumental quan Carmen ja és gran i el seu pare mor. LA madrastra ja no ha d'encarregar-se d'ella i l'envia al bosc perquè un dels seus servents la mati, però només la deixa inconcient i amnèsica. Llavors, una companyia de nans toreros la troben i l'adopten, i casualment, ella descobreix el seu talent, el que acaba desenvolupant-se en un tràgic final.



Análisi tècnic

És sorprenent la tècnica que s'ha recuperat i portat des dels anys 20 fins l'actualitat, on la tecnologia cinematogràfica permet fer qualsevol cosa. El tractament del color, al ser blanc i negre, és molt més precís, de manera que un s'adona de la cantitat de matissos d'aquests dos tons, a part del dramatisme que dóna a una pel·lícula així.
Seguint l'estètica anys 20, s'intrudueixen intertítols per aclarir què diuen els personatges. Es segueix la simbologia amb la tendència d'avançar el que passa, cosa que en comptes de decepcionar a l'espectador, fa augmentar l'interès. El recurs als detalls caracteritza motl aquestes pel·lícules, i un altre recurs molt sugerent és l'ús freqüent del fora de camp.

La banda sonora és imprescindible en el cinema mut, aquesta pel·lículan'és un clar exemple. La música, com a ambientació dels espais i de les accions, per anticipar o enfatitzar, pot ser tant diegètica com no diegètica. Els sorolls que poden apareixer i sobretot els silencis, són una part molt important de la banda sonora, que passen desapercebuts en les pel·lícules actuals, però que resalten molt en pel:lícules on no hi ha diàleg sonor.

El cinema soviètic

El cinema soviètic va ser durant molt de temps un dels més importants del cinema europeu. Ha conegut una important crisi durant els anys 1990.

Aquest tipus de cinema és conseqüència directa de la Revolució d’Octubre, gràcies a la qual el nou govern soviètic reconeixia el cinema com un important mitjà de comunicació de masses. D’aquesta manera es va apostar per una producció de films i formació de cineastes des del propi govern.

Algunes de les principals figures de la primera època  a part d'Eisentein, varen ser directors que han passat a formar part de la història com Lev Kuleshov, Vsevolod Pudovkin o Dziga Vertov.

Tots ells es caracteritzen per un mètode de representació no-natural, basat en l’experimentació i la recerca de construir conceptes amb la utilització del muntatge. Es tracta de films on la subjectivitat cobra una gran importància, ja sigui amb el guió, com en l’enquadrament que fa la càmera. El documentalisme serà un recurs molt utilitzat per tal de plasmar aquesta subjectivitat, a més d’explotar totes les possibilitats expressives del mitjà, aplicant algunes de les idees del constructivisme pictòric.

L’any 1921 encara no trobem a Moscú una sala de projeccions en funcionament i no serà fins a finals del mateix any que s’inauguri oficialment la primera. Dos anys més tard, Moscú ja comptava amb més de 90 sales de cinema.

Tot i aquesta revolució cinematogràfica a la URSS durant els anys 20, no hauríem d’oblidar que les produccions fetes durant aquest període estaven limitades a un règim autoritari. Per aquest motiu, des del govern, es facilitava i s’impulsava la creació de nous films, sempre que aquests estiguessin en consonància amb la política i ideologia oficials.

La música al cinema

La música al cinema, pot actuar de contrapunt i oferir significats que van més enllà d’allò que ens mostra l'imatge. Pot actuar de forma més passiva dins d’una pel·lícula, fent de música de fons (quedant en segon pla), o de forma paral·lela a la imatge. Per tant, la música reforça i explica allò que veiem en pantalla.

Tipus de músiques:

Diagètica:

Surt del propi desenvolupament de les imatges de la pel·lícula. Apareix al guió i es crea des de la preparació del guió. Apareix a l’escena com la part real de la seqüència, provinent d’una Font que veiem a la pantalla (compleix la funció ambiental) i en ocasions serveix per identificar espais concrets, permetent al director economitzar localitzacions.

Incidental: 

zona al marge de les imatges que veiem.

Funcions de la música al cinema:

-Ambientar una historia en un temps i lloc determinat

-Caracteritzar els personatges psicològicament

-Fer de fons musical en un diàleg. (Les coses avorrides passen més ràpid)

-Donar unitat a les escenes (una escena va amb una música i quan aquesta s’acaba, l’escena s’acaba també)

-Delimitar parts de l’obra de pel·lícula (la música acompanya els títols de crèdits.

Selecció i realització de la música

-Original: cançons fetes especialment per a la pel·lícula.

-Cançons ja existents.

Formes de relació entre música i imatge:

Van des del naturalisme, introduccions d’orquestra fins a l’èmfasi retòric.  En escenes planes de dramatisme hi posen una música per reforçar el sentiment. Naturalisme contrari d’èmfasi retòric.

 

 

Cinema fantàstic

El cinema fantàstic respon al gènere cinematogràfic que utilitza trames on juguen un paper important la màgia, la fantasia, criatures inexistents o aventures ubicades en un marc no realista. Neix i s'influencia de la literatura fantàstica.
Els subgèneres predominants són la fantasia èpica, ambientada en un futur multiplanetari o en marcs retrospectius a l'edat mitjana però amb races i mags; el cinema de superherois i el cinema d'aventures on intervenen elements sobrenaturals, normalment enfocat a un públic infantil o juvenil.
L'auge d'aquest gènere va tenir lloc als anys 80 i va viure una revifada en el canvi de segle.

http://www.youtube.com/watch?v=eq2PPFUhfpo  Edward Scissorhands (1990)

http://www.youtube.com/watch?v=mUHSNPfNkIs Alícia al país de les marevelles (1951)

Teoria del projecte del mite de la Caverna

Pluja d'idees

Per començar a treballar aquest projecte audiovisual, primer de tot ens vam plantejar què podia representar millor (en la vida actual) el mite de la caverna de Plató. Vam considerar les següents idees:

1- Fer un ball on hi aparegui una coreografia amb moviments stracatto i una altre amb moviments fluids, representant la descoberta de nous moviments, etc. com el presoner que descobreix la realitat.

2- Representar l'alteració de la realitat mitjançant la televisió i els seus missatges enganyosos.

3-Representar com a enganyosos els missatges polítics i simbolitzar la caverna, on es troben els escèptics que es creuen tot el que diuen sense problema.

Idea per treballar

La idea que ens va convènçer, des d'un principi, va ser la número 3, però després d'analitzar-la bé, vam obtar per desenvolupar la idea número 2 ben treballada.

 Així, vam desglossar els elements de la següent manera: les ombres  projectades pel foc en la caverna del mite, les hem representat com l'informació que rebem a través de la televisió, i com a element del foc em considerat el presentador d'aquests programes televisius; pel que fa el presoner ingenu i escèptic que resta en tot moment  a la caverna, l'ha interpretat l'Ona Plans en un petit menjador atenta en tot moment a la televisió; i, el presoner que aconsegueix sortir de la caverna i després hi retorna per ensenyar els seus nous coneixaments, l'ha representat en Sergi Torrecillas; en el context de manifestant que torna d'una manifestació de la qual a les notícies n'han alterat notablement l'informació dels fets, i li ensenya a l'Ona vídeos gravats per ell mateix per presentar-li la veritable realitat.


Pautes tècniques 

El vídeo comença amb l'escena de l'Ona al sofà mirant la tele atentament; En aquesta escena hem combinat els plans desde darrera del sofà i darrera de la tele. Com a transició, apliquem zoom a la pantalla de televisió i entra el vídeo de la Dana presentant les notícies i dóna pas a les imatges que presenta sobre la manifestació en qüestió. Aquestes imatges acaben en fosc i recuperem l'escena del menjador on s'incorpora en Sergi. En aquesta última escena hem combinat plans en la diagonal de darrera del sofà. En Sergi treu el mòvil per ensenyar-li les imatges reals, tornem a aplicar zoom al mòvil i apareixen les imatges originals de la manifestació amb les que s'acaba el vídeo. 


Ona Plans i Dana Ricart

Anàlisi del film "La parte de los ángeles"

(The Angels’ Share) 2012 

LA PARTE DE LOS ANGELES

Director KEN LOACH
Guión PAUL GALAVERT

Eldirector anglès Ken Loach va seguir una trajectòria com a director de teatre i cinema. Als '70 va començar a fer reportatges crítics; criticava la societat i la política del Regne Unit, fent cinema social.
Barreja tot sovint, el cinema documental amb diversos gèneres.

 
ESCENARIS

El rodatge de "The Angels' Share" es va dur a terme a Glasgow (Sala de justícia, centre de la ciutat, East End), Edimburg (reunió de whisky) i “Balblair Distillery” (Dornoch Firth i les terres altes).

PERSONATGES

 
Els protagonistes són de classes baixes, el director ho fa per mostrar la desigualtat i els problemes socials.
Dins el seu repertori, la majoria d'actors no són professionals; per exemple, l’educador (Harry) i en Willy, eren els dos actors professionals, per guiar l’acció dramàtica. El director treballa sobre improvitzacions per trobar reaccions més naturals i autèntiques.

Robbie..............................PAUL BRANNIGAN
Leonie..............................SIOBHAN REILLY
Harry.................................JOHN HENSHAW
Albert................................GARY MAITLAND
Rhino................................WILLIAM RUANE
Mo ....................................JASMIN RIGGINS
Willy...................................SCOTT DYMOND 
Clancy .............................SCOTT KYLE

TRAMA

A Glasgow, quan el jove Robbie agafa en braços el seu fill recent nascut ( Luke), se sent molt commogut i jura que el seu fill no haurà de portar la vida que ell ha portat, plena de dificultats i atrapada pels delictes que va cometre en el passat.

 
En els serveis a la comunitat, Robbie coneix Rhino, Albert i Mo, junatment amb en Harry, l'educador que se'ls ha assignat, que es converteix per a tots ells en el seu nou mentor per iniciar-los en secret en l'art del whisky.
Robbie descobreix que té un veritable talent de degustador, i molt aviat és capaç d'identificar les bótes dels destil·lats més cars.
Juntament amb els seus tres companys, Robbie convertix aquest do en una estafa, en una etapa més de la seva vida de petits delictes i de violència, però decideix transformar-lo en un nou futur, ple de promeses per la seva xicota i el seu fill.

ESTRUCTURA i MOVIMENTS DE CÀMERA 

La pel·lícula comença amb un petit pròleg còmic (in media res) per captar l'atenció de l'espectador. Tot seguit es presenten tots els personatges, alternant primers plans laterals i frontals (imitant la identificació dels presos).

 
El 1r acte, després d’haver explicat els seus conflictes, comença amb els serveis a la comunitat que han de fer els protagonistes. Finalitza amb la visita a la destil·ladora organitzada per l’educador, on en Robbie desperta el seu interés cap a la cata del whisky.

 
En el 2n acte la trama fa un gir degut a l’excursió a Edimburg, on Robbie descubreix que té una gran habilitat dins aquest món. 

 
Finalment en el 3r acte és duu a terme el robatori del whisky més valorat del món, per poder sortir de la misèria.
Hi ha un falç final, on la policia sembla que els descobreixi, però tot acaba sent un espant. L’únic problema és que trenquen dues de les quatre ampolles de whisky que portaven.

Hi ha un tractament de la càmera sense angulacions ni moviments, amb una alçada respecte la mirada. Sabem que s’utilitza zoom per gravar la majoria d’escenes, plans curts, per que hi ha poca profunditat i en conseqüència elements desenfocats.

Utilitza un recurs paral·lelístic, ja que comença la història pujant a una furgoneta pels treballs comunitaris, i acaben marxant amb una furgoneta cap a un futur millor. 

 

TEMES

El tema principal podríem dir que és la oportunitat de canviar, de superar les situacions difícils. Mostren la realitat actual pels joves, on és molt difícil trobar feina. COm a tema, també podem esmentar el conflicte intern que tenen els personatges per autocontrolar-se i respectar la promesa de no recaure en la violència.

Utilitzen l’argument universal de “Romeu i Julieta” per estructurar la trama amorosa del protagonista i la seva companya; ja que la família de la noia no acceptava el Robbie. 

 

Ona Plans i Dana Ricart